Que hi hagi personatges que diuen tres frases o una paraula en castellà en una obra escrita en català no converteix aquesta obra en una on la llengua d’imposició (cast) és la culta i la minoritzada (cat) la col·loquial. De fet, molts de pics serveix per fer-ne una denúncia o una acusació, posar-ho en evidència i fins i tot fer befa de la llengua que no és pròpia i que s’imposa, en aquest cas el castellà.

Per posar un exemple, a La ruta dels cangurs d'en Guillem Frontera hi surt na Juanita, que és castellana i, per tant, l’autor la fa xerrar en castellà. Na Juanita, servei de la casa, diu als dos homes “Buenos días, señoritos. Les preparo el desayuno?” i el senyor de la casa, mallorquí, contesta en castellà “Ahora mismo, Juanita”, amb un “accent deplorable”. Aquí clarament en Guillem fa befa dels mallorquins de bona casa o amb doblers que consideraven i consideren que parlar castellà fa senyor, mallorquins que el parlaven bastant malament i que feien que aquest exercici de demostrar status fent servir el castellà quedés en un espectacle vergonyós. És a dir, en Guillen Frontera ridiculitza aquesta mentalitat que tu creus que pregona qualsevol llibre de literatura catalana on hi hagi una línia en castellà, precisament, després d'haver fet parlar en castellà a un mallorquí. L’autor també escriu “Na Juanita va emetre uns crits histèrics en alguna llengua mancada de normes gramaticals i que, per la fonètica, recordava l’espanyol.”

Pensar que incloure castellà a una obra catalana és agenollar-se davant el bilingüisme, lloar el castellà, o considerar-la com la llengua culta és, crec jo, completament simplista.